Etapa 2
Fer el sociograma m’ha ajudat molt a entendre millor tot el que envolta el meu projecte de l’assignatura optativa de pintura hiperrealista. Quan el vaig començar, pensava sobretot en la idea del curs i en els estudiants, però al dibuixar les connexions vaig veure que hi ha tot un sistema més ampli: la facultat, les institucions, les galeries, el mercat de l’art i fins i tot els col·lectius o persones que poden participar-hi d’una manera més informal. Adonar-me d’això m’ha fet veure que el projecte no viu només dins de la universitat, sinó que forma part d’un ecosistema on tot està connectat.
M’ha fet pensar en com es poden construir relacions més horitzontals entre els diferents agents i com la universitat pot sortir una mica dels seus límits per col·laborar amb el que passa fora. Ara veig el meu projecte no només com una assignatura o una proposta educativa, sinó com una manera de generar diàleg i vincles reals amb el context social i cultural. En definitiva, aquest exercici m’ha deixat en un lloc més conscient i crític, amb ganes de repensar com l’art i l’educació poden transformar-se mútuament.
També he fet converses informals i petites entrevistes amb persones implicades, com estudiants i docents, per entendre millor les seves necessitats, interessos i punts de vista sobre l’art i l’educació. A més, he revisat documentació i referents relacionats amb projectes similars, com el cas de Mediación Comunitaria a Quito, que m’ha ajudat a veure com altres col·lectius han aconseguit connectar el treball artístic amb processos socials i comunitaris reals. Aquest conjunt de metodologies m’ha ajudat a dibuixar un mapa molt més complet i realista del context, que després he traduït en el sociograma.
A partir d’aquesta anàlisi, veig clar que cal continuar aprofundint en el diàleg amb la comunitat educativa i buscar maneres de connectar la pràctica artística amb necessitats concretes del context. Un repte important és trencar la distància entre l’art i la vida quotidiana, i fer que el projecte no sigui només un exercici estètic sinó també compartir experiències i construir un coneixement col·lectiu.
Per això, les pròximes passes serien: consolidar els contactes amb els agents implicats, definir activitats participatives (com tallers o accions col·laboratives) i trobar formes de retorn del procés a la comunitat. M’agradaria proposar-ho aquí a Girona prop de casa meu per veure com podria desenvolupar-se. El context demana projectes que fomentin la cooperació, l’escolta i la implicació real dels participants.
Els debats amb els meus companys i companyes han estat molt útils per repensar el paper de l’art i l’educació. Han aparegut conceptes com pedagogia crítica, mediació cultural, aprenentatge col·lectiu, horizontalitat i territorialitat. A través d’aquests debats he entès que el meu projecte pot funcionar com un espai de trobada i poder treure conclusions diverses. Però sobretot que m’he adonat que el meu projecte té cabuda real si es desenvolupa amb cara i ulls.
Guillem, m’ha agradat molt llegir la teva proposta perquè transmet passió real per la pintura hiperrealista i es nota que tens una idea molt clara del que vols oferir als alumnes. El fet que plantegis una optativa tan específica i exigent dona un valor afegit que sovint falta a les assignatures més generals. També em sembla molt encertat que la metodologia combini seguiment individualitzat amb un espai col·lectiu on compartir processos i dificultats; crec que això pot ajudar molt a evitar la frustració típica del hiperrealisme, que requereix tanta constància.
Una de les parts que més m’ha convençut és que els alumnes actuïn com a “directors artístics” dels seus projectes: coordinar fotografia, llum i maquillatge és exactament el que es trobaran en circuits professionals, i aquesta mirada global és molt potent.
Sí que et volia fer un suggeriment: potser podries concretar una mica més com s’avaluaran els projectes perquè no quedi només l’èmfasi en la tècnica, sinó també en la capacitat de construir un relat visual propi. També estaria bé mencionar algun repte o límit del hiperrealisme (temps, pressió tècnica…) i com els ajudaries a gestionar-lo.
En general, el teu projecte té molta força i crec que podria funcionar molt bé en un entorn universitari. :)
Hola Aina ! Agraeixo molt la teva idea sobre concretar més l’avaluació: efectivament, vull que no només es valori la tècnica, sinó també la capacitat de crear un relat visual propi i coherent amb l’obra. Estic pensant en combinar una avaluació tècnica amb una valoració de la creativitat, la narrativa visual i l’autonomia de l’alumne en la gestió del projecte.
També tinc present els límits del hiperrealisme, com la pressió tècnica i el temps que requereix: part de la metodologia serà oferir estratègies de planificació, pauses creatives i suport continu per ajudar a gestionar aquests aspectes sense que esdevinguin frustrants.